TIERMES, ciutat rupestre celtibera i romana:
apunts sobre el jaciment i la història

Introducció

Dins de la diversitat de restes arqueològiques de la península Ibèrica, cal fer notar el jaciment arqueològic de Tiermes, a Montejo de Tiermes, Sòria (comunitat autònoma de Castella i Lleó, Espanya). A mitjan dècada de 1930, l’arqueòleg espanyol Blas Taracena du a terme un seguit d’excavacions sistemàtiques al jaciment i anomena Tiermes «la Pompeia espanyola».

Més enllà de tòpics fàcils, és ben cert que les restes de l’antic oppidum celtiber i de la ciutat romana són un dels jaciments arqueològics espanyols més interessants, tant per a l’investigador com per al visitant.

Portes, finestres, escales, cases, carrers, vies... Les restes de la ciutat de Tiermes han sobreviscut al llarg dels segles, atès que estan tallats parcialment al gres.

Si a més d’això hi sumem els metres de sediment i d’enderrocs acumulats, tot plegat ha permès que nombroses estructures urbanes hagin perviscut 20 segles, i avui podem començar a conèixer-les.

D’altra banda, la llum i la natura feréstega de la serra Pela afegeixen un marc de solitud permanent a una ciutat perduda al bell mig dels ermassos de Sòria, entre barrancades i hortes sobrevolades pels voltors.

D’ençà de la dècada de 1960 les excavacions d’Ortego i de Zozaya, així com, de 1975 a 1998, els treballs sistemàtics de José Luis Argente Oliver, han començat a treure a la llum una part important del jaciment, que des de 2001 és estudiat per Santiago Martínez Caballero, director de les excavacions de Tiermes, patrocinades per la Junta de Castella i Lleó, amb la col•laboració econòmica de l’Asociación de Amigos del Museo de Tiermes i el suport personal dels seus socis.

El mes de setembre de 2003 la Comissió Europea va aprovar el projecte LIFE Tiermes 2003-2006, dirigit per Santiago Martínez Caballero i que desenvolupa les estratègies de recerca, de preservació i de posada en valor del jaciment arqueològic de Tiermes i de l’entorn.

Dades històriques sobre Tiermes

Les primeres notícies històriques referides a Tiermes les trobem a les fonts clàssiques, per bé que són escadusseres i poc explícites. A més, són força posteriors als fets a què fan referència.

Així doncs, Ptolomeu inclou Tiermes entre les ciutats arevaques. Apià, d’altra banda, indica que es tractava d’una de les poblacions importants a les guerres celtiberes (153-133 aC) i sosté que el 98 aC el cònsol Titus Didi va sotmetre la ciutat, va obligar-ne els habitants a traslladar-se a la plana i els va prohibir que emmurallessin l’emplaçament.

Amb aquestes escasses dades, juntament amb altres informacions que ens forneixen Diodor de Sicília, Posidoni, Titus Livi, Tàcit, Plini i altres, podem enquadrar Tiermes com a ciutat arevaca enfrontada a Roma dins del context històric general de la conquesta i la romanització de Celtibèria a Hispània.

Quan a mitjan segle I aC es va pacificar la Meseta, Tiermes va quedar adscrita al convent jurídic de Clunia. La ciutat va anar guanyant importància fins a esdevenir municipi romà (Termes) en algun moment del segle I dC, potser sota els Juli Claudis. L’esplendor urbana de Tiermes es va estendre durant l’alt imperi, tal com testimonien les construccions que han perdurat d’edificis públics (el fòrum, el macellum, els aqüeductes, l’anomenat castellum aquae, les termes...).

Arribada la crisi del segle III, la ciutat es va fer envoltar de muralles i va fer reduir el perímetre. Tot al llarg del baix imperi la ciutat va mantenir una certa activitat, i va ser pels volts del segle VI o VII que part del recinte va esdevenir centre d’un assentament visigot, com donen fe els enterraments d’aquest període trobats al fòrum, aleshores ja abandonat, i les restes d’un edifici de culte de l’època del qual hi apareixen fragments decoratius fets servir de nou.

Amb la invasió islàmica, suposem que Tiermes fou zona de frontera entre cristians i musulmans a l’alt Duero, insegura i poc poblada.

A partir del segle XII dC i després de la definitiva reconquesta de la zona, Tiermes no va aconseguir recuperar el seu anterior paper de capital de l’àrea del sud del Duero. Tiermes va perdre tota la seva importància, fins a arribar a convertir-se en un senzill llogaret, amb església i monestir, supeditat al nucli important de població de la zona, la vila de Caracena.

Des del tombant del segle XVI l’església de Tiermes va esdevenir ermita, amb la qual cosa la població residual es va assentar en altres nuclis de més interès agrícola i ramader.

L’única capitalitat que va conservar l’antiga Tiermes va ser la religiosa, ja que ermita era el lloc principal de culte de les contrades i s’hi celebraven cada any, i fins a l’actualitat, dos romiatges al maig i a l’octubre dedicats a Nostra Senyora de Tiermes (imatge romànica original al Museo Catedralicio d’El Burgo de Osma).

Investigacions sobre Tiermes

Erudits i historiadors fins al segle XIX

Les investigacions sobre el lloc celtiber i romà de Tiermes no comencen a dur-se a terme d’una manera científica fins a la presència al jaciment de Nicolás Rabal el 1888. No obstant això, entre la fi del segle XV, moment en què es coneixen les darreres dades sobre població que vivia a Tiermes, i finals del XIX diferents autors, en estudis de caire divers (erudit, artístic, estadístic, demogràfic, enciclopèdic) fan esment de la presència al lloc de les ruïnes d’una important població que identifiquen immediatament amb la Termes de les fonts clàssiques (Titus Livi, Apià, Diodor de Sicília, Florus, Sal•lusti, Tàcit, Ptolomeu, Plini, Nonni Marcel), ciutat indígena conquerida el 98 aC pel cònsol Titus Didi i després convertida en municipi romà.

Aquests autors (Ambrosio de Morales, Mariana, Flórez, Madoz, Loperráez, Lafuente, Masdeu, Ceán Bermúdez, Cortés i López, etc.) vinculen la presència d’imponents ruïnes a l’existència de l’antiga ciutat romana, de la qual aleshores eren visibles algunes edificacions, assentada sobre l’antiga població conquerida per Roma.

No obstant això, el lloc es continua fent servir alhora com a zona d’extracció de materials per a la construcció de les poblacions de la comarca (Montejo, Liceras, Carrascosa, Retortillo, etc.), sorgides durant l’edat mitjana, que van comportar l’espoliació de Tiermes fins a finals del segle XIX. A tall d’exemple, la descoberta dels trullae («trulls») d’argent el 1885 juntament amb les restes de la muralla del baix imperi (i que avui dia es troben a la Hispanic Society of America, Nova York) va ocasionar una «desenfrenada caça del tresor» per part de la població local, amb el deteriorament consegüent del lloc. Fins i tot es van fragmentar restes arqueològiques importants per tal de reutilitzar-les com a materials constructius (com ara l’epígraf funerari de Pompeu Plàcid, avui a la façana d’una casa de Carrascosa).

Segle XIX-1930

Amb l’important historiador, escriptor i erudit de Sòria Nicolás Rabal, podem assenyalar l’inici de la recerca científica sobre Tiermes. Després del viatge que fa al terreny el 1887, du a terme una primera descripció del lloc, aporta dades geogràfiques, urbanístiques, topogràfiques, i la diferenciació entre una població celtibera i una de romana. És el punt de partida perquè s’endeguin a principis del segle XX les primeres intervencions directes al jaciment.

Després d’una campanya organitzada pel comte Romanones el 1909 amb la finalitat de treure a la llum les restes d’edificacions de la zona del fòrum i a les termes, per mitjà d’excavacions amb escassa base científica i més aviat de caire explorador, s’encarrega a Narciso Sentenach el 1910 i el 1911 l’inici d’una intervenció més àmplia al jaciment. Actua al fòrum (àrea del temple imperial) i comencen a veure la llum restes de grans edificis, elements constructius (columnes, arquitraus, etc.), fins i tot materials ben interessants, com ara escultures de bronze (dignatari local, estàtua eqüestre, Apol•lo...) que confirmen a aquest investigador la constatació de la importància històrica i arqueològica de l’antiga Termes. A les seves publicacions s’insisteix en un caràcter descriptiu i també interpretatiu de les ruïnes, s’amplien els apunts històrics i la preocupació sobre la identificació i la diferenciació entre elements indígenes i els romans pròpiament.

El 1913 Ignacio Calvo du endavant les excavacions a la mateixa zona, amb la qual cosa n’amplia el coneixement arqueològic, i s’interessa cada cop amb més profunditat en la fase medieval del jaciment. Els materials provinents de les excavacions de Romanones, Sentenach i Calvo acaben fent cap al Museo Arqueológico Nacional, on avui dia són exposats, si bé en part.

Tiermes també és motiu d’atenció en aquests moments per part de Schulten, que feia recerca a Numància, per bé que l’arqueòleg alemany mai no va excavar a Tiermes, però sí que la visita, i en la seva obra analitza i interpreta el desenvolupament històric i les restes arqueològiques de Tiermes.

1930-1970

Amb Blas Taracena, aleshores director del Museo Numantino, s’endega una nova etapa de recerca, atès que du a terme una tasca de síntesi amb més base científica, pròpiament arqueològica, i enceta un estudi sistemàtic de la zona. Efectua diferents excavacions a Tiermes, a les dècades de 1930 i 1940, i d’aquests resultats extreu noves conclusions sobre les fases evolutives de la ciutat, sobre la distribució urbanística i les característiques dels principals edificis, on apunta per primer cop les peculiaritats de la tècnica rupestre emprada durant el disseny i l’execució de nombroses construccions celtiberes i romanes.

L’originalitat i la monumentalitat de l’arquitectura rupestre i la seva extraordinària conservació en alçada en nombrosos edificis de Tiermes fan qualificar la ciutat com la «Pompeia espanyola». Taracena també recopila informacions i opinions no consignades fins aleshores per altres autors, i s’interessa així mateix pel territori com a element clau de cara a la comprensió del desenvolupament històric de la ciutat.

Ja a la dècada de 1960 l’arqueòleg de Sòria Teógenes Ortego continua les excavacions, amb la qual cosa s’amplia el coneixement de Tiermes i aporta noves dades per a la interpretació del seu desenvolupament. Serà el primer autor que publicarà una Guía del yacimiento. Durant els anys 1940-1970, autors com ara D’Ors, Nieto o García y Bellido s’interessen per elements particulars de Tiermes, les publicacions dels quals projecten el jaciment envers la recerca arqueològica nacional.

1975-2004

D’ençà de la dècada de 1970 les intervencions a Tiermes es defineixen per l’aplicació d’una metodologia arqueològica d’acord amb les noves línies d’actuació d’aquesta disciplina a Espanya, i que en aquell temps es desenvolupa seguint els principis de la renovació que té lloc a l’arqueologia europea arran dels nous corrents de pensament i metodològics, sobretot anglosaxons i italians.

Primer, amb l’excavació puntual de Juan Zozaya a l’àrea del fòrum el 1971, i ja més manera més directa amb el projecte sistemàtic endegat a partir de 1975 per a la ciutat romana amb José Luis Argente Oliver, i per a l’assentament medieval amb Carlos de la Casa i una colla d’altres investigadors. Els diferents treballs i les memòries sorgits d’aquesta nova etapa suposaran una renovació completa del coneixement de Tiermes, tant pel que fa a l’exploració d’àmplies zones arqueològiques com per la interpretació del desenvolupament i l’evolució de Tiermes entre l’edat de bronze i l’etapa medieval.

José Luis Argente Oliver encapçalarà la direcció de les obres arqueològiques a Tiermes, primer amb altres arqueòlegs que treballen en diferents zones del jaciment, i més endavant en solitari, fins al seu prematur traspàs el 1998, mitjançant un projecte sistemàtic d’intervenció al jaciment, ja llavors acompanyat per l’interès de presentar-ne al gran públic les troballes realitzades, tant gràcies a nombroses publicacions com per mitjà de la posada en valor dels conjunts arquitectònics que de mica en mica veuen la llum.

L’esforç d’Argente té un punt d’inflexió a partir de 1986, quan les administracions, coneixedores de l’obra que es du a terme i de la rellevància arqueològica i monumental de Tiermes, construeixen els edificis del Museo Monográfico de Tiermes com a element decisiu per a la difusió a les mateixes contrades, i com a infraestructura necessària per als treballs en curs. Tot plegat converteix Tiermes en un dels llocs arqueològics espanyols dotats amb millors infraestructures com a suport de les tasques de recerca, de protecció i de difusió, pal de paller de qualsevol enclavament arqueològic actiu. Bona part de les estructures arqueològiques que ara per ara són visibles, la major part
de les quals les pot visitar el públic, són el resultat de l’esforç d’aquest infatigable investigador que va fer tant per la promoció de la província de Sòria, des de la talaia del Museo Numantino, i per l’enriquiment cultural dels seus habitants de resultes de la seva obra: l’aqüeducte, el fòrum, les muralles, la casa de l’aqüeducte, el conjunt rupestre del sud, les grades rupestres, els carrers de la ciutat, etc., van rebre tota la seva atenció.

A les dècades de 1970 i 1980, en companyia d’Argente treballa Carlos de la Casa, que dirigeix les excavacions de l’assentament medieval, amb intervencions a la necròpoli al costat de ermita, els resultats de les quals comencen també a incloure Tiermes a la bibliografia arqueològica medieval espanyola. Fins aleshores amb prou feines se li havia donat importància, tot i la presència imponent al centro del jaciment arqueològic de ermita romànica del segle XII, testimoni de la conversió de Tiermes a l’edat mitjana en un petit llogaret dependent de la vila de Caracena. En l’estudi de la Tiermes medieval, també hi destaquen els treballs de Manuela Doménech, a la necròpoli rupestre del riu, i de l’actual director del Museo Numantino Elías Terés, a l’assentament medieval de la vora de ermita.

En aquella època Tiermes va veure també la presència d’obres puntuals d’excavació practicades per part d’altres investigadors, com ara Alfredo Jimeno (1975-1976), interessat en les fases preromanes de la zona central del jaciment; el professor de la Universidad Complutense de Madrid Víctor Fernández (1979-1980), a la muralla; de José María Izquierdo (1981-1984), al temple del fòrum, o la finalització de l’excavació d’Argente, un cop traspassat, per part E. Dohijo i J. Morales (1999).

Tiermes, avui

El suport administratiu actual de la recerca a Tiermes es fonamenta ja en les directrius marcades per l’administració competent en matèria de patrimoni, la Junta de Castella i Lleó, en la mateixa declaració com a «bé d’interès cultural» del lloc el 1994, amb tot el que això suposa de cara a la relació recerca/protecció i el punt de partida que va assenyalar el 1996 l’aprovació del pla director del jaciment com a pla a llarg termini.

Pel que fa a l’actual investigació arqueològica, dirigida per Santiago Martínez Caballero, integrada en les actuacions del projecte LIFE Tiermes, i de conformitat amb les directrius de la Junta de Castella i Lleó, se centra en punts, com ara el fòrum, on cal esclarir aspectes arqueològics i històrics per tal de dur a terme, en primer lloc des de la perspectiva de la difusió, una renovació en la presentació al públic del jaciment, que rendibilitzi socialment l’enorme potencial de la zona, i en segon lloc en el pla estrictament científic, per revisar i extreure noves conclusions relatives al desenvolupament històric de la ciutat, del territori, i la complexa relació arqueològica d’una ciutat celtibera fins a la seva conversió en una monumental ciutat romana, un cop a l’arqueologia espanyola i europea actuals hi hagi plantejament nous i regeneradors pel que fa a l’avaluació i a la interpretació de les dades arqueològiques en aquest context històric i cultural.

Amb aquestes perspectives, l’equip actual, integrat per bona part dels col•laboradors dels darrers equips d’Argente, pretén aportar altres visions d’aquest jaciment –no cal ni dir-ho– enfortides pels grans esforços duts a terme al llarg del segle per aquesta corrua d’investigadors, amb el suport de la incorporació de noves dades i de diferents plantejaments metodològics i epistemològics de l’arqueologia actual.

Excavacions arqueològiques a Tiermes: 1909-2004

• Conde Romanones: fòrum i termes, 1909
• Narciso Sentenach: fòrum, 1910-1911
• Ignacio Calvo: fòrum, 1913
• Blas Taracena: diverses zones, anys 1930-1940
• Teógenes Ortego: diverses zones, anys 1960-1970
• Juan Zozaya: fòrum, 1971
• José Luis Argente: fòrum, barri del fòrum, muralla, aqüeducte, casa de l’aqüeducte, conjunt rupestre, grades rupestres, necròpoli celtibera de Carratiermes, necròpoli visigoda, 1975-1998
• Carlos de la Casa: necròpoli i ermita, 1975-1985
• Alfredo Jimeno: barri del fòrum, 1975-1976
• Elías Terés: assentament medieval 1981-1982
• Manuela Doménech: necròpoli i ermita, 1981-1982
• Víctor Fernández: muralla, 1979-1980
• José María Izquierdo: fòrum, 1981-1984
• Eusebio Gutiérrez Dohijo i Javier Rodríguez: fòrum, 1999
• Santiago Martínez Caballero i Alberto Bescós Casa: aqüeducte i fòrum, 2000-2001
• Santiago Martínez Caballero i Alberto Bescós: fòrum, 2002-2003
• Santiago Martínez Caballero (projecte LIFE): fòrum, 2004-(2006)